Eugenio Bacaicoa, tot un honor
Terrassa Solidària 10 de febrer de 2010. Canal Terrassa Vallès.
Egenio Bacaicoa, missioner dels Pares Blancs, explica la seva trajectòria vital com a missioner a Burkina Faso, al Txad i com a responsable dels Pares Blancs a l’Africa Occidental; i també exposa els tres grans problemes de l’Àfrica: l’emigració, la corrupció i l’espoli.
Al acabar de gravar em va semblar que començava dominar l’ofici, quan vaig muntar-lo em va semblar que ja l’hi tenia el truquillo. Error! L’Eugenio, amb el seu porte navarro i el seu parlar tranquil em va permetre fer-li una entrevista pausada, tranquil·la i profunda. Al final em va felicitar, tot el merit va ser seu; i si hi ha alguna cosa que no funciona en aquest programa no ho dubteu: culpa meva.
El estafador
Fa temps que estic subscrit virtualment a El estafador, una revista que m’aporta una mirada burlesca, satírica, corrosiva i irònica que m’ajuda a a passar la setmana. Aquest número se’l han currat més que mai, en especial Pepo Perez. Avui presenten la revista en una estranya operació de marketing (van per el numero #23), jo estic enfeinat a comarques i no podré anar a que em firmin la pantalla del portàtil.
El meu primer programa
El dimecres 3 de febrer és va estrenar el primer reportatge, Haití: l’ajuda humanitària, la postemergència i la gestió de la solidaritat, conceptualment no està malament, però crec que encara haig de millorar molt. Ricard Troyano, vicepresident de Farmamundi i delegat a Catalunya, explica com l’ong s’ha coordinat en el comitè català d’emergència per a l’enviament de material humanitari, la importància de començar a pensar en el mig plaç i la postemergència, i com s’ha de gestionar tots els donatius que estan rebent les entitats solidaries.
Espero que gaudiu i qualsevol crítica serà molt ben rebuda!
Records de Voivodina
Tot i que és molt d’hora i segur que acabaré decidint-me molt tard, començo ja a pensar en l’estiu. El destí predilecte seria el Festival de Fanfàrries Zíngares de Guca (Sèrbia), que aquest any e el seu 50é aniversari serà més boig i desenfrenat que mai.
Sèrbia no ha de fer por, és un país totalment normalitzat que aspira a entrar a la Unió Europea sense renegar de la seva complexa identitat. El turista si no entra en política i accepta tots els gots de rakia (orujo tradicional) no és trobarà amb cap problema.
L’any passat vaig estar a Voivodina, la única província amb identitat pròpia de Iugoslàvia que no s’han separat de Sèrbia (una mica com Catalunya), per on recomano passar-hi a tots aquells viatgers que els gaudeixen intentant comprendre la complexitat dels habitant autòctons.
El meu exercici de comprensió el trobareu en forma de reportatge, està publicat al numero 156 del setmanari La Directa, i unes fotos meves il·lustren l’explicació de la periodista Giula Cerino.
Yugoslavia, el que queda desprès de la guerra
Els records que queden de les guerres de la guerra de l’antiga Yugoslavia són difusos i llunyans. Mort Milosevic, arrestat Mladic, la tensió informativa ha disminuït sensiblement i ha passat a ser un dels múltiples aniversaris que commemora la premsa amb més o menys gràcia i lluïdesa.
El passat dissabte 11 es van complir 14 anys de la matança de Srebrenica, i la periodista Marta Delatte va fer un excepcional article publicat a la Vanguardia titulat “El nombre de la niña”, una lectura absolutament recomanable que et transporta emocionalment cap a aquell racó d’Europa. Delatte és la segona vegada que visita el país i va viure en primera persona tot el que explica.
Les guerres de l’antiga Iugoslàvia es podrien dividir en tres, primer a Croàcia, desprès a Bosnia-Herzegovina i per últim a Kosovo van ser dures i cruentes. Sobresaturats d’informació com estem, l’última gran guerra europea encara cueja en alguns racons, hi ha cadàvers sense identificar o famílies que ignoren on va anar a parar algun parent.
