Hi ha un perquè a tot plegat?

Fa unes quantes setmanes vaig decidir començar a col·laborar amb Amnistia Internacional com a blogger afí, donant ressò a les seves campanyes. La primera d’elles era la setmana passada, ho volia fer dilluns a la tarda, però com que nevava a Terrassa d’una manera que feia 8 anys que no ho feia, vaig deixar el post per a més endavant. La temàtica tant tòpica com complicada “la situació de la dona”.

Avui, quan puc dedicar-li temps, dona la casualitat de que és el dia del comerç just. Jo tinc un problema, que m’interessen aquest temes, però depèn de com et trobes que per informar-te t’has de llegir uns informes llargs i pesats que no s’acaben mai. La millor explicació del comerç just l’he sentit d’una dona: Annie Leonard en The Story of Stuff, vint minuts de saviesa subtitulada.

Desprès d’això qualsevol discurs que intenti serà avorrit, llarg i poc original, i idealment ara donaria unes quantes dades frepants, i tancaria el post, però no pot ser així ja que aquestes dades no existeixen ja que:

Quan no saps quin dia vas néixer, no pots saber amb quina edat ets mors.
Quan pareixes a casa, si el fill és mor les estadístiques no ho saben.
Quan la teva casa no té numero, ni tan sols el carrer té nom, preguntar si estas censat es una broma de mal gust.
Quan el teu marit et pega el normal sembla que no siguis una dona maltractada.
Quan la violació és una pràctica rutinària, l’important es sobreviure no denunciar.

Podríem seguir molta estona i només té una utilitat: que prenguem consciencia de que passen coses més enllà de la nostra bombolla, i que les més injustes no les coneixerem mai.

Like this:

Be the first to like this post.

Written by emartinborregon

març 15, 2010 a 7:39 pm

Arxivat a Articles i Reportatges, Quaderns Altermundistes

3 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

me parece que voy a empezar a aprender catalán. Me encanta tu blog. Enhorabona i funa salutació.

PS: por cierto, en Tarrasa trabajaba mi hermana hace poco más de un año.

agnóstico apático

març 15, 2010 a 10:30 pm

Respon
- Creo que es el cumplido más grande que un catalán puede recibir de un manchego
  
  PS: espero que le guste la ciudad, dile que sobretodo vaya el próximo domingo al picnic Jazz
  
  emartinborregon
  
  març 15, 2010 a 11:08 pm
  
  Respon
Ya no vive allí, ahora está en Londres. De todas formas cuando curraba en Tarrasa, vivía en Barcelona. Creo que vuelve pronto.

Salut!

agnóstico apático

març 15, 2010 a 11:12 pm

Respon